Un 'thriller' d’espies als antípodes de 'Missió impossible'

“Están puestos en balanza dos corazones a un tiempo / Uno pidiendo justicia y otro pidiendo venganza”. En aquests versos que obren les alegries Un tiro al aire que cantava Camarón ressona un sentiment atàvic de la condició humana: la lluita interna i ancestral entre l’impuls violent que demana apaivagar un dolor causat per altri tirant pel dret i la moral que aconsella correcció, lleis i, en general, superar l’estadi de barbàrie. En aquest estira-i-arronsa es mouen, doncs, els 106 minuts de La red fantasma.

Inspirada en la història real d’una sorprenent cèl·lula d’agents especials formada per refugiats i exrepresaliats sirians que rastregen i ajusticien els dirigents del règim de Bashar al-Assad amagats a Europa, La red fantasma és un thriller d’espies als antípodes de sagues com Missió impossible o El cas Bourne, tot i comptar també amb agents infiltrats, trames internacionals i persecucions del gat i el ratolí. En aquest film (a voltes redundant i verbal en excés), els tripijocs investigadors són molt més a escala humana, més avorrits i banals en aparença i, potser per això, més colpidors. Perquè, al final, La red fantasma és una pel·lícula sobre memòria històrica i reparacions. El dolor que turmenta Hamid, el professor de literatura àrab a l’exili que detecta un antic torturador refent la seva vida a la Universitat d’Estrasburg, té a veure amb el fet que fer foc nou i oblidar el passat sempre és molt més fàcil per als botxins que no pas per a les víctimes.