¿Encara hi ha esperança per a la fantasia fílmica d’alè clàssic?

En un context en què el cinema d’aventures fantàstiques ha estat abduït per la imatgeria digital, cal celebrar l’arribada una pel·lícula com La puerta mágica, que reivindica la dimensió artesanal de la creació fílmica sense renunciar a la representació del que és impossible. De fet, aquest film australià dirigit per l’actor Jeffrey Walker no s’allunya gaire del Zeitgeist fílmic actual. Per acomplir la missió de salvar el planeta, dos joves hauran de perfeccionar els seus superpoders: la Sophie (interpretada per Sophie Wilde) afinarà els seus dots de vident, mentre que el Paul (Patrick Gibson, un hereu natural de Martin Freeman) descobrirà el seu do per accionar la comporta espacial que dona títol a la pel·lícula.

El més sorprenent és que, malgrat que l’argument sembla reclamar un desplegament visual amb ferum de píxel, Walker adapta la novel·la The portable door de Tom Holt confiant en la qualitat tàctil dels escenaris i en la força expressiva dels seus actors. No sembla casual que, darrere La puerta màgica, hi trobem la productora del recordat Jim Henson, el director de Cristall fosc i Laberint; tot i que el film remet sobretot a l’univers de Terry Gilliam, amb la seva excentricitat exaltada i la sàtira del món modern. Així, aferrat a la nostàlgia, Walker entrega una obra enèrgica i romàntica, tot i que limitada per l’acumulació de girs narratius i pels excessos histriònics de Sam Neill i Christoph Waltz.