Crítica de cinema

Una preqüela romàntica sobre els orígens del dictador d''Els jocs de la fam'

'Balada de pájaros cantores y serpientes' planteja si es pot prosperar en un sistema injust sense ser un sociòpata

'Los juegos del hambre: Balada de pájaros cantores y serpientes'

  • Direcció: Francis Lawrence

  • Guió: Michael Arndt i Michael Lesslie, a partir de la novel·la de Suzanne Collins

  • 157 minuts. Estats Units (2023)

  • Amb Tom Blyth, Rachel Zegler, Josh Andrés Rivera, Viola Davis i Peter Dinklage

La franquícia Els jocs de la fam s’expandeix amb una preqüela sobre els orígens del dictador que regnava en els films originals. El temible Coriolanus Snow és aquí un jove, fill d’una família plutòcrata en fallida, que pot rehabilitar-se econòmicament si s’implica en l’espectacle cruel dels Jocs de la Fam. Entre dilemes ètics en contextos distòpics, entre advertències sobre les polítiques de la venjança convertides en espectacle, emergeix una trama romàntica esquitxada de les entranyables inseguretats i timideses de l’amor juvenil. I brollen les cançons de folk-pop en escenaris hipster futuristes de retorn a la natura.

Cargando
No hay anuncios

Sembla que els responsables de la saga han intentat que el nou film fos (o semblés) més madur. El respecte a les convencions prèvies impossibilita que ho aconsegueixin, però el monumental resultat pot assolir una mena d’èpica íntima, amb ressons shakespearians, per al públic adolescent més entregat. Hi ha sentiments trasbalsadors i política pop. I també hi ha enfrontaments letals a l’estil de Battle royale, perquè aquesta mena de drama moral sobre un viatge interior anunciat també inclou acció. La coprotagonista femenina afirma que les persones poden ser bones, sí, però el nucli de la proposta és la conversió de Snow en un supermalvat. Potser una part de l’audiència resignificarà aquesta crítica com un embrutiment i preferirà admirar aquest arribista que fa el que cal per assolir els seus objectius.