¿Es pot fer espectacle amb la dura història d'una dona maltractada?

La primera versió fílmica d’El color púrpura (1985) va rebre algunes crítiques que el seu realitzador, Steven Spielberg, va acabar assumint. Havia suavitzat massa una novel·la travessada per la violència masclista i el racisme? Dur la mateixa història d'una dona afroamericana maltractada pel marit als terrenys del musical, previ pas per Broadway, ha implicat nous canvis. La hiperestil·lització pròpia d’aquest gènere afecta tota l’obra. Quasi no hi ha terme mitjà entre els moments en què la dura vida de la maltractada protagonista es contempla sota un cert prisma d’embelliment hipster, que projecta una rara nostàlgia d’un passat terrible convertit en escenari de parc d’atraccions, i algunes escenes de maldats humanes que s’acosten al cinema de terror.

Una banda sonora que subratlla amb estrèpit cada emoció suggerida (o forçada?) referma l’artificiositat constant del film. Les escenes no musicals arriben a semblar tràmits molestament necessaris per desplegar la trama, així que l’atractiu potencial de tot plegat recau en uns números cantats on s’escenifiquen els guariments de dolors a través de la solidaritat femenina, l’exercici progressiu (i un xic passiu, justificadament temorós) de la sobirania individual i la fe. Algunes escapades fantasioses, algun puntualíssim gest de protesta històrica i algun moment íntim decoren la successió de coreografies fins que una conclusió triomfal, sense matisos, guareix tots els conflictes com si volgués tancar les ferides de tota una comunitat.