La família com a infern quotidià

Tornar a casa no acostuma a ser una experiència agradable quan ets el protagonista d’un drama familiar. Por donde pasa el silencio, primer llargmetratge com a directora de Sandra Romero, tracta de la visita d’un home en la trentena al seu germà bessó amb greus problemes de salut. El perfil del malalt anticipa que no estem davant d’un drama social bonàs i condescendent, sinó d’una altra cosa: el Javier mostra un caràcter volàtil i, desgastat pel dolor, crida el seu ressentiment.

El film inclou escenes extraordinàriament incòmodes en què els intèrprets professionals i no professionals (els tres germans protagonistes ho són a la vida real) assalten l’audiència amb els seus retrets apassionats. Romero dimensiona el treball actoral com un aspecte central d’aquest relat que s’explica a través del llenguatge de la ficció, però que mira d’alimentar-se de vincles i dolors de la vida real. Els enquadraments amb la càmera a la mà, moderadament oscil·lants, accentuen la sensació de retrat sense adulterar. No hi ha embelliments estètics propis del cinema indie de disseny, ni gaires concessions en general: no ens espera un conte exemplaritzant i inspirador sobre l’assumpció de responsabilitats en un context difícil, sinó una dura escenificació de la impotència col·lectiva a l’hora de cuidar i de cuidar-se, d’un cert campi qui pugui (a)social per esguardar amb abatiment.