Qui està disposat a morir al costat de la persona estimada?
Carlos Marques-Marcet transcendeix a 'Polvo serán' el debat del suïcidi assistit en un magnífic musical de petit format sobre l'amor i la mort
- Direcció: Carlos Marques-Marcet: Guió: Carlos Marques-Marcet, Clara Roquet i Coral Cruz
- 106 minuts
- Espanya, Suïssa i Itàlia (2024)
- Amb Ángela Molina, Alfredo Castro i Mònica Almirall
La Claudia i el Flavio viuen un amor com cap altre. Quan ella (una Ángela Molina de bellesa immortal), afectada per una malaltia incurable, decideix anar a Suïssa per morir a la seva manera, ell (un Alfredo Castro insuperable) està determinat a acompanyar-la fins al final i suïcidar-se al seu costat. Polvo serán aborda un dels temes que marquen la temporada cinematogràfica: el dret a una mort digna. Però Carlos Marques-Marcet transcendeix el debat sociopolític sobre les cures pal·liatives o el suïcidi assistit per inscriure el seu film en un territori més artísticament estimulant. I arma un insòlit musical de petit format al voltant del que suposa per a una parella afrontar plegats una mort voluntària.
Entre els molts encerts de la nova pel·lícula del director d'Els dies que vindran es troba crear un musical amb personalitat pròpia que s'escapa dels models comercials dominants. A més, la dimensió musical en el film emergeix de forma orgànica i progressiva a través de la protagonista, una diva del teatre que està constantment posant-se en escena i que alhora experimenta el seu camí cap a la mort des d'un vessant més fantasiós. La Veronal l'acompanyen en un seguit de coreografies marca de la casa, capaços d'integrar els moviments repetitius i circulars de les nostres danses de la mort amb l'esplendor geomètrica de Busby Berkeley. Tot plegat amb la música intimista d'eteris ressons funeraris composta per Maria Arnal.
La maduresa artística de Marques-Marcet també es manifesta en un segment central que remet a Ingmar Bergman en la seva orquestració profunda d'un conflicte familiar a diferents veus amb la passió pel teatre com a marc de fons. Una de les propostes més gratificants del cinema recent, Polvo serán, apel·la a una forma de romanticisme que ja no s'estila sense idealitzar-lo. Els crèdits finals deixen clar per què del magnífic sonet de Quevedo que inspira el títol només apareix la meitat de l'últim vers.