El pitjor malson de la noia dels teus somnis

En el cinema extraterrestre de Nacho Vigalondo, irreductiblement aliè a les tendències majoritàries del cinema espanyol, la reescriptura dels gèneres cinematogràfics està lligada a una indagació íntima sobre les fragilitats humanes que sembla tenir molt d'exorcisme personal. Daniela forever transita, d'una manera similar a com ho feia Oblida't de mi (Michel Gondry, 2004), entre la ciència-ficció i el drama indie, per acabar component un encertat retrat d'una masculinitat malenconiosa i obsessiva que inclou una mirada crítica a la idea tradicional de l'amor romàntic, un tema ja apuntat a Extraterrestre (2011) i a la fantàstica Colossal (2016). El Nicolas perd en un accident de trànsit la Daniela, l’amor de la seva vida, però un medicament experimental li permet somiar-la cada nit alhora que controlar-la i modelar-la segons uns records esbiaixats per un desig que, a poc a poc, es va revelant com a asfixiant. És impossible no aplaudir els riscos que pren Vigalondo en cadascuna de les seves personalíssimes pel·lícules, malgrat que les seves insòlites premisses acabin, com en aquest cas, derivant en una narrativa confusa, amb massa girs de guió i múltiples finals. De la mateixa manera, és fàcil reivindicar un cineasta espanyol que encara pensa el cinema com un espai d’experimentació visual, una qüestió present en la preciosa idea del canvi de formats entre realitat i somni i en imatges amb una força onírica inusual (els personatges il·luminats de nit amb llum diürna) que semblen beure del cinema de ciència-ficció lo-fi (Shane Carruth, Velasco Broca) més marcià.