‘Pinotxo’: de conte moral a història de fantasmes irresponsables

L’inici d’aquesta nova Pinotxo, un xic fantasmagòric, anticipa una revisió més madura del conte. El clima de recolliment en què viu Geppetto (Tom Hanks), el creador del titella de fusta que vol ser un nen de carn i os, transmet una certa tristor (imaginem un dol) quasi impúdica. L’apunt dramàtic es dissipa, però la fantasmagoria continua: tant els personatges humans com els que estan generats per ordinador semblen espectres perduts en una terra de ningú, perquè se superposen a espais buits o desenfocats per facilitar la feina a la saturada indústria dels efectes digitals.

Es pot valorar que els responsables del film no caiguin en la hiperestimulació sensorial pròpia del cinema juvenil mainstream, potser per motius logístics, encara que el resultat sigui rarament llangorós. L’audiència més comprensiva potser hi veurà un Hook per al segle XXI, a cavall entre la mirada infantil i l'adulta, nascut per ser incomprès. Algunes aportacions semblen pertinents, com dotar Geppetto d’una certa dimensió elegíaca o abraçar diversitats ètniques i sexuals. Sobta més que el Pinotxo que aprenia dels errors es converteixi en un subjecte-objecte que no pot prendre les seves pròpies decisions i que, tot i això, assoleixi el seu somni gràcies al pensament positiu. Aquest és potser el gran canvi assajat en aquest exercici d’espiritisme corporatiu: adaptar un relat sobre l’assumpció de responsabilitats a un present peterpanesc on es tendeix a rebutjar-les.