'Perfect days': Es pot trobar la pau mental en un lavabo públic?
Wim Wenders segueix a 'Perfect days' el dia a dia d'un home encarregat de netejar els lavabos del barri toquiota de Shibuya
- Direcció: Wim Wenders. Guió: Takuma Takasaki i Wim Wenders
- 123 minuts
- Japó i Alemanya (2023)
- Amb Koji Yakusho, Tokio Emoto i Arisa Nakano
En el seu assaig sobre l’estètica tradicional japonesa Elogi de l’ombra, Junichirô Tanizaki definia els lavabos nipons com espais concebuts per “donar repòs a l’esperit”, i assenyalava que les seves característiques indispensables són “un cert grau de penombra, una netedat absoluta i un silenci tan intens que puguis sentir el brunzit d’un mosquit”. El segon punt és precisament la responsabilitat del protagonista de Perfect days, Hirayama, un home de poques paraules i gestos precisos que treballa netejant lavabos públics al districte toquiota de Shibuya. En seguir el seu dia a dia, Wim Wenders traça un mapa insòlit de la metròpolis que ja va retratar fa quatre dècades a Tokyo-ga, descobreix la bellesa peculiar i l’enginy arquitectònic dels excusats i acompanya el personatge en els seus trajectes en cotxe escoltant cintes de casset i visites a banys públics, llibreries de vell, restaurants acollidors i parcs on fotografiar la llum que es filtra entre les fulles dels arbres.
Aquest conjunt de moviments i rutines que es repeteixen amb mínimes variacions, orquestrat per la presència reconfortant de Koji Yakusho, explica l’afinitat entre Wenders i el seu antic deixeble Jim Jarmusch. De fet, no és difícil imaginar Hirayama com un possible amic per correspondència del conductor d’autobusos poeta que va interpretar Adam Driver a Paterson, un altre film determinat a esculpir un cert sentit de la lírica a partir del quotidià. El director alemany, però, no en té prou amb això, i proposa un segon acte on el passat del protagonista truca a la porta i descorre unes cortines que, en comptes d’aportar complexitat dramàtica, deixen al descobert el vol ras de reflexions com “ara és ara, després serà després” i la literalitat mastegada d’una selecció musical on, inevitablement, apareix Lou Reed cantant a la felicitat de passar un dia bevent sangria al parc.