'Perfect days': Es pot trobar la pau mental en un lavabo públic?

En el seu assaig sobre l’estètica tradicional japonesa Elogi de l’ombra, Junichirô Tanizaki definia els lavabos nipons com espais concebuts per “donar repòs a l’esperit”, i assenyalava que les seves característiques indispensables són “un cert grau de penombra, una netedat absoluta i un silenci tan intens que puguis sentir el brunzit d’un mosquit”. El segon punt és precisament la responsabilitat del protagonista de Perfect days, Hirayama, un home de poques paraules i gestos precisos que treballa netejant lavabos públics al districte toquiota de Shibuya. En seguir el seu dia a dia, Wim Wenders traça un mapa insòlit de la metròpolis que ja va retratar fa quatre dècades a Tokyo-ga, descobreix la bellesa peculiar i l’enginy arquitectònic dels excusats i acompanya el personatge en els seus trajectes en cotxe escoltant cintes de casset i visites a banys públics, llibreries de vell, restaurants acollidors i parcs on fotografiar la llum que es filtra entre les fulles dels arbres.

Aquest conjunt de moviments i rutines que es repeteixen amb mínimes variacions, orquestrat per la presència reconfortant de Koji Yakusho, explica l’afinitat entre Wenders i el seu antic deixeble Jim Jarmusch. De fet, no és difícil imaginar Hirayama com un possible amic per correspondència del conductor d’autobusos poeta que va interpretar Adam Driver a Paterson, un altre film determinat a esculpir un cert sentit de la lírica a partir del quotidià. El director alemany, però, no en té prou amb això, i proposa un segon acte on el passat del protagonista truca a la porta i descorre unes cortines que, en comptes d’aportar complexitat dramàtica, deixen al descobert el vol ras de reflexions com “ara és ara, després serà després” i la literalitat mastegada d’una selecció musical on, inevitablement, apareix Lou Reed cantant a la felicitat de passar un dia bevent sangria al parc.