És possible un 'cinema de tassetes' malparlat i escatològic?

És ben conegut que El corb, l’obra mestra d’Henri-Georges Clouzot filmada en ple règim de Vichy, va aixecar polseguera a la França postbèl·lica. La seva trama –unes cartes anònimes provoquen el caos en un poble suposadament tranquil– podia llegir-se com una referència al clima de delació que va prosperar en la societat francesa durant l'ocupació nazi, i els seus amorals personatges posaven en dubte la visió heroica de la França de la Resistència. Per contra, Pequeñas cartas indiscretas substitueix l'àcid comentari social i col·lectiu del film de Clouzot pel drama individual d'una mare vídua falsament acusada d'enviar a la seva beata veïna una sèrie de cartes anònimes repletes de grollers insults.

Aquesta petita i molt discreta pel·lícula d'època compta, això sí, amb dues actrius extraordinàries (Olivia Colman i Jessie Buckley, juntes de nou després de La filla fosca), i, malgrat això, la sensació d'oportunitat perduda és inevitable. Són elles les que sostenen una pel·lícula que malda per mantenir el to –a vegades farsa grotesca, a vegades drama costumista d'òbvia lectura feminista– i que, sobretot, exhibeix un academicisme formal que acaba resultant esgotador. No negarem que és divertidíssim veure a Colman i Buckley llançant-se improperis rocambolescos, però resulta frustrant que un film que aborda el llenguatge –inapropiat, escatològic, groller– com a instrument d'alliberament femení sigui, en el fons, tan encotillat.