'Por los pelos': no és pel·lícula per a calbs

Els artífexs d'aquesta pel·lícula no tenen ni un pèl de ximples. Els ingredients amb què comptaven eren, a priori, perfectes per a una comèdia: tres homes diferents, units per un complex comú (la seva alopècia), viatgen a Istanbul per solucionar els seus problemes capil·lars en una clínica low cost. Els rituals de dolor i humiliació implícits en qualsevol espai que combini homes adults en bata i qualsevol mena de tractament estètic constituïen una oportunitat única per elaborar gags d'humor físic que, sense necessitat de ser sofisticats –la depilació de Steve Carell a Verge als 40 podria ser-ne un exemple–, podrien haver sigut enormement efectius.

En lloc d'això, Por los pelos navega en la indeterminació, fins al punt que sembla dues (o tres) pel·lícules en una. El viatge a la Meca dels microimplants capil·lars acaba sent una excusa per dur a terme un descarat publireportatge turístic d'Istanbul i de les seves clíniques estètiques. En la segona meitat, inesperadament, el film es converteix en una altra cosa: una tímida crítica a la masculinitat tradicional que, malgrat contrarestar d'una manera interessant el discurs cunyat del personatge de Leo Harlem –un pare de la vella escola–, no pot resistir-se a incloure dos estereotips rancis com són el calçasses i l’esposa controladora. En el conjunt de l'apagat elenc destaca sobretot Jesús Vidal –un d’aquells secundaris carismàtics del cinema còmic espanyol–, que protagonitza molts dels millors moments de la pel·lícula, com l’hilarant gag de l'extintor dels crèdits finals.