La pel·lícula irlandesa (i en gaèlic) que roba el cor a tothom qui la veu

Feia temps que el cinema irlandès no ocupava un lloc tan destacat a les cartelleres i a la temporada de premis. Com Aftersun, The quiet girl (An cailín ciúin, en gaèlic) ens submergeix en la intimitat d'un vincle familiar des d'una delicadesa extraordinària. I com Almas en pena en Inisherin, ens endinsa en la Irlanda profunda tot distanciant-se de l'imaginari més habitual. Colm Bairéad converteix el gaèlic en la llengua principal d'un drama que no té la qüestió nacional com a tema ni el costumisme com a paisatge. Ambientada als anys vuitanta, a The quiet girl el conflicte irlandès amb prou feines s'esmenta de forma molt tangencial. L'explicació és simple: el punt del vista recau en una nena de nou anys, la Cáit (Catherine Clinch), que viu la seva pròpia guerra interior. Filla mitjana d'una família nombrosa i pobra, amb una mare desbordada i embarassada de nou, i un pare (anglòfon) absent, la Cáit és una criatura abandonada dins de la seva pròpia família. Fins que la mare decideix que passi l'estiu amb l'Eibhlín (Carrie Crowley), aquella cosina que viu amb el marit, en Seán (Andrew Bennett), en una granja a l'altra punta del país.

Com deixa clar des del títol, el primer llargmetratge de ficció de Colm Bairéad no expressa en veu alta les emocions que sacsegen els seus personatges. En la primera part, se'ns transmet com se sent la Cáit d'arraconada a través dels enquadraments, dels silencis i de petits detalls carregats de significació. L'arribada a la granja dels cosins aireja i il·lumina les escenes. Des d'una bassa enmig del bosc emana la possibilitat que allò meravellós entri a la vida de la protagonista. No pel boc gros, sinó de mica en mica, la Cáit descobreix què vol dir sentir-se estimada en una família que a priori no és la seva i que pateix les seves pròpies cicatrius interiors. L'assumpció final de tot plegat ens deixa amb el cor i els ulls amarats per un torrent silenciós de llàgrimes.