El patriotisme estúpid d’un turista de la guerra al Vietnam

Antic profeta del gag porc juntament amb el seu germà Bobby, Peter Farrelly (Alguna cosa passa amb la Mary) s’ha abonat als projectes oscaritzables. Amb Green book, la broma va acabar amb un premi de l’Acadèmia a la millor pel·lícula. Yo me encargo de la cerveza no repetirà la gesta, malgrat que també és un film històric que aborda temes seriosos i escenifica una certa transformació. Tracta de l’aventura absurda de Chick Donohue, un jove mariner que pren una decisió en una nit d’alcohol i patriotisme: anirà al Vietnam en guerra per entregar unes cerveses als joves del seu veïnat que hi lluiten. La idea de fons és escenificar que l’Amèrica d’ordre, a diferència dels pacifistes malèvols, dona suport als soldats.

La poca-soltada real és cridanera, però els resultats fílmics semblen vulgars. Potser per allargar la coexistència d’humor xocant i dramatisme que ho vertebra tot plegat, el personatge continua durant massa temps amb la seva ingenuïtat inicial. Quan les tensions entre tons diversos (discutibles, gairebé insultants, però interessants) desapareixen al tram final, només queda un humanisme ximplet. Farrelly i companyia són complaents amb el personatge i la societat als quals se suposa que satiritzen: poden ser hooligans cretins, però el seu bon cor els redimeix. I l’audiència també rep un tracte condescendent, per exemple, quan la música original subratlla grollerament que s’ha acabat la comèdia i toca emocionar-se.