Els magnats de Silicon Valley ens amaguen coses encara més fosques?

Un dels grans thrillers de la dècada passada, La invitació (2015), escenificava la impossibilitat que tothom pugui complir sempre els seus somnis com es diu a les tasses amb missatges motivadors: els desitjos propis acaben friccionant en algun moment amb la llibertat d'altres persones. De passada, la seva autora llançava un dard a les teràpies amb aspecte sectari. Sembla com si l’actriu i ara realitzadora Zoë Kravitz (Divergent) hagués pres nota d’alguns aspectes d’aquella pel·lícula de Karyn Kusama, o de Deixa'm sortir (Jordan Peele, 2017), per dissenyar la intriga de Parpadea dos veces.

L’opera prima de Kravitz tracta d’una cambrera convidada a l’illa d’un magnat de les tecnologies. El film podria ser una comèdia satírica sobre les vides bunqueritzades d’uns hedonistes rics, però des del principi es cultiva un clima de sospita: hi ha algun secret fosc darrere de tot plegat. Kravitz i companyia despleguen un joc bastant efectiu que barreja previsibilitats, incerteses i desmemòries que s’acosten als terrenys del cinema fantàstic. En paral·lel, es fa l’ullet a les preocupacions dels feminismes pop (amb les habituals contradiccions hollywoodianes) resoltes des de la lògica sensacionalista del thriller. Aquest cop, però, les fantasies d’apoderament a ganivetades tenen justificació argumental. Això sí: sigui per tacte a l’hora de representar les violències, o per càlcul comercial, o per ambdós factors, el visionament de l’obra potser resulta massa còmode atesos els temes durs que s’hi aborden.