'Oppenheimer': Christopher Nolan es fa un autoretrat al 'biopic' del pare de la bomba atòmica

La descripció que el nou film de Christopher Nolan ofereix del físic nord-americà Robert Oppenheimer no difereix gaire de la imatge que el cineasta britànic sembla haver construït de si mateix al llarg de dues dècades: un visionari privilegiat amb una manera única i irrenunciable d'observar i entendre el món que el va convertir en un personatge incòmode per a un cert establishment. Oppenheimer és, per tant, un biopic atípic del pare de la bomba atòmica, però podria ser també una mena d'autoretrat d'un cineasta que, com el científic que va dirigir el primer programa nuclear nord-americà al laboratori de Los Alamos durant la Segona Guerra Mundial, va aconseguir una fita inigualable seguida d'una relació tortuosa amb els seus antics superiors (el film és el primer que Nolan dirigeix després de la seva accidentada sortida de Warner, l'estudi que havia produït totes les seves pel·lícules des d'Insomni).

Però qui conegui la filmografia de Nolan i la seva intersecció habitual amb la ciència (la teoria de cordes a Interstellar) i els científics (Nikola Tesla com a convidat de luxe a El truc final) no se sorprendrà amb la desfilada de ments brillants (Albert Einstein, Niels Bohr, etc.) que protagonitzen Oppenheimer, un blockbuster a contracorrent construït a partir d'elaborades escenes de diàleg muntades –per Jennifer Lame– amb la tensió d'una seqüència d'acció. En aquest film tot és una qüestió d'escala; si la física quàntica és capaç d'explicar els fenòmens més complexos de l'Univers a partir de l'estudi de les seves unitats més diminutes, Nolan puja a la història en majúscules per narrar una tragèdia íntima en primera persona i cristal·litzada en la cara angulosa i la mirada febril de Cillian Murphy, filmat en espectaculars primers plans en 70 mm. Aquest és l'autèntic paisatge desconegut, el planeta llunyà que al cineasta li interessa explorar: el misteri d'una consciència humana tan capaç de crear una cosa extraordinària com de provocar la seva pròpia autodestrucció.

És una llàstima que el film –que segueix una estructura fragmentada i típicament nolaniana que aborda els anys de la guerra, però també el McCarthisme i la caça de bruixes– tendeixi a simplificar el seu discurs en el darrer terç, culpant una venjança personal del viacrucis del protagonista i, per tant, anul·lant la possibilitat d'analitzar en profunditat la responsabilitat d'una potència com els Estats Units i la seva política bel·licista.