Com afrontes una competició internacional quan el teu país crema?

El primer llargmetratge del francès establert a Suïssa Elie Grappe ens endinsa en l'experiència d'una gimnasta ucraïnesa obligada a marxar del seu país que viu des de la distància els esdeveniments que el sacsegen. Malgrat que ressoni en el present, Olga no té lloc en la Ucraïna actual envaïda per Rússia, sinó en la de fa gairebé deu anys, quan la revolta de l'Euromaidan va portar a la destitució del president prorús Víktor Ianukóvitx. L'Olga (la també gimnasta a la vida real Anastasia Budiashkina) fuig a Suïssa, terra d'origen d'un pare absent, després que ella i la seva mare, una periodista a l'estil d'Anna Politkóvskaia, siguin víctimes d'un atac. I s'hi instal·la sola, acollida per l'equip nacional de gimnàstica.

Grappe aborda dues experiències vitals aquí entrelligades, la de l'exili i la del pas de l'adolescència a la maduresa, des d'una perspectiva insòlita, la d'una jove atleta professional avesada a l'autocontrol i a no deixar-se immutar per allò que passa fora dels entrenaments. La pel·lícula posa en evidència que les distàncies geogràfiques no sempre es corresponen amb les emotives: et pots sentir més propera a uns esdeveniments que tenen lloc a milers de quilòmetres que al que està passat al teu voltant. A través d'aquesta jove ucraïnesa que aviat competirà sota bandera suïssa, el director també explora el concepte d'identitat nacional des d'un país plurilingüe com l'helvètic i des d'un context, el de l'esport, encara estratificat per estats. En el tram final, la pel·lícula s'atura a qüestionar la suposada impermeabilitat de l'esport, tant de les competicions internacionals com dels mateixos individus que hi juguen, als conflictes polítics. Olga, per tant, es desenvolupa com un sòlid i inesperat drama esportiu en què la tensió competitiva no rau en el triomf final.