¿Es pot celebrar l’amistat masculina sense caure en la toxicitat?

Malgrat que el terme bromance, que descriu la química no explícitament romàntica entre dos homes heterosexuals, sigui molt habitual en les descripcions de la comèdia contemporània, el cinema dramàtic ha deixat caure en l’oblit les dinàmiques de l’amistat masculina, com si es tractés d’un territori erm o, encara pitjor, susceptible de caure en un discurs de testosterona reaccionària. Las ocho montañas vol espantar el fantasma de la toxicitat, i dedica les seves gairebé dues hores i mitja a explicar l’amistat entre Paolo i Bruno, que es coneixen essent nens a la vall d’Osta que el primer visita i el segon habita i que, després de lustres separats, es retroben ja adults (i ben barbats) per construir una casa a la muntanya que ha de servir de metàfora del seu vincle indestructible, fet d’una complicitat silenciosa que comprèn i respecta la tortuosa recerca d’un itinerari vital.

Felix van Groeningen i Charlotte Vandermeersch troben certa poètica melancòlica en les tribulacions d’una masculinitat que s’encarna en el contrast entre la mirada oberta a la immensitat de Luca Marinelli i els ulls opacs però nobles d’Alessandro Borghi. No obstant, en certs moments els directors cauen en la temptació de buscar dreceres emotives i estètiques en les cançons pop-folk de Daniel Norgren i en els plans de postal dels Alps.