El perill mortal de no voler quedar malament amb els altres

El 2022, un thriller danès negríssim va dividir el públic del Festival de Sitges com poques pel·lícules ho han fet els últims anys. A Speak no evil, de Christian Tafdrup, una família danesa fa amistat amb una de neerlandesa durant unes vacances a la Toscana i, poc després, accepta l’oferta de passar un cap de setmana amb ells als Països Baixos. La trobada entre les dues famílies (fills inclosos) es planteja en clau de comèdia de costums corrosiva: el matrimoni danès, que no travessa un bon moment, se sent inicialment atret per la franquesa i l'espontaneïtat dels seus nous amics, però la simpatia es transforma en incomoditat i la incomoditat en angoixa a mesura que Tafdrup introdueix –no gaire subtilment– elements inquietants per obrir escletxes de sospita i foscor en el tarannà bonhomiós dels neerlandesos.

Dos anys ha trigat només a fer-se el remake anglosaxó del film danès: No hables con extraños la dirigeix el britànic James Watkins, que també va causar sensació a Sitges amb la terrorífica Eden lake (2008). En la nova versió de Speak no evil, la parella danesa és ara nord-americana (Mackenzie Davis i Scoot McNairy, col·legues a la crònica dels inicis de la indústria informàtica de la sèrie Halt and catch fire) i l’altra parella és anglesa, un petit canvi que accentua la lectura de la història com a paràbola sobre la falta de caràcter de les societats progressistes, incapaces de frenar l’avanç de l’extrema dreta. Tret d’aquest detall, les primeres tres quartes parts del film segueixen fil per randa l’hàbil guió original, que multiplica la seva eficàcia i tensió gràcies a la competent direcció de Watkins i, sobretot, a la interpretació explosiva i carismàtica de James McAvoy, que emana una masculinitat assilvestrada –o directament tòxica– que fascina al personatge de McNairy, emasculat per la pèrdua de la feina i una infidelitat de la dona.

L’aspecte més insidiós del film és el paper que juguen les convencions socials en tot plegat, o com el caràcter civilitzat i la por de quedar malament del matrimoni nord-americà els arrossega a una espiral de situacions cada vegada més pertorbadora. Però aquesta sàtira despietada, que al film original culminava en una explosió de crueltat i foscor, en aquest nou remake té un desenllaç absolutament diferent, un gir de 180 graus que resignifica tota la història. En lloc de connectar amb la tradició britànica del folk horror, com s'apunta en diversos moments, No hables con extraños renuncia a explorar la naturalesa del mal i es limita a tancar el conte moral amb un refregit de recursos del cinema de terror més previsible. Canviar el final que molts espectadors de No speak evil van odiar profundament no fa que la pel·lícula de Watkins sigui millor. Al contrari, deixa un regust d'oportunitat perduda i delimita clarament les línies vermelles de Blumhouse, la productora de cinema de terror més important dels últims anys.