Nicolas Cage és l’home dels teus somnis, ho vulguis o no

Fa temps que Nicolas Cage va deixar de ser un actor. Tampoc és exactament una estrella, ni una icona. Amb més de cent pel·lícules i un premi Oscar a la motxilla, ha traspassat totes aquestes categories per esdevenir un mem. La seva expressivitat llunàtica abandona les narracions que habita per viralitzar-se en píndoles en format gif que trobem en els contexts més inesperats. La filmografia de Cage té certa consciència d’això, però fins ara ningú havia jugat amb les expectatives del que representa aquesta memeficació com Kristoffer Borgli a Dream scenario. En el film, el protagonista de Leaving Las Vegas dona vida a Paul Matthews, un ensopit professor universitari que es converteix en el centre d’un fenomen peculiar: de la nit al dia, comença a aparèixer en els somnis de milers de persones arreu del món.

Inicialment, això resulta simpàtic, però al cap d’un temps s’alcen les veus que viuen aquesta presència onírica com una pertorbadora violació de la intimitat, condemnant el personatge a l’ostracisme. És en aquest punt quan Dream scenario deixa de volar propulsada per una idea fantàstica (en tots els sentits) i sent la necessitat de convertir-se en un comentari sobre qüestions de debat social (la cultura de la cancel·lació, principalment) sense dir res particularment revelador. Com a mínim, els gestos astorats i incòmodes amb què Matthews circula per una experiència que s’escapa del seu control serveixen d’esmena a la frase que obre aquesta crítica: que no us despistin les ganyotes, perquè Nicolas Cage sempre ha sigut un tros d’actor.