Un Nicolas Cage diabòlic encarna el personatge més terrorífic de l’any

A la primera escena de Longlegs, Osgood Perkins en té prou amb enquadrar Nicolas Cage fins a la meitat inferior del rostre per crear autèntic combustible de malsons. No és mèrit menor saber controlar i dosificar una presència tan excessiva com la del protagonista de Leaving Las Vegas, que al film encarna el personatge titular, un fabricant de nines adorador del diable i del glam rock, de gestualitat teatral i que s’expressa amb frases que semblen tretes d’una cançó oblidada de T. Rex (justament, el film s’obre citant una lletra de Marc Bolan). La simpatia de cert imaginari musical pel dimoni dona un marc de referència per a l’amanerament del malvat, una visió pertorbadora de l’ambigüitat sexual a través de la qual és possible que Perkins filtri i deformi l’espectre del seu pare, Anthony Perkins, que no només va passar a la història com a Norman Bates, l’assassí transvestit de Psicosi, sinó que va lluitar contra la seva homosexualitat fins a morir a causa de la sida el 1992.

Més que elaborar un discurs sobre els seus traumes, el cineasta sembla estar seguint fins a les últimes conseqüències les intuïcions que el remouen, una mica com la seva protagonista, l’asocial agent de l’FBI que interpreta Maika Monroe, que investiga el críptic rastre d’uns crims esborronadors, guiada per impulsos psíquics i irracionals. Això tenyeix el film d’una sensació permanent d’horror existencial, d’una densitat similar als relats de Thomas Ligotti, posada en escena mitjançant imatges fosques, fredes, agressivament geomètriques. És difícil sortir d’aquest laberint, i potser per això la pel·lícula acusa una caiguda de tensió en el tercer acte, quan es veu obligada a definir (i sobreexplicar) una maldat que acaba prenent la forma d’un abjecte sacrifici d’amor maternal.