Netflix estrena un colpidor retrat de tres dones en procés de dol

La preciosa i colpidora Las tres hijas, la nova pel·lícula d’Azazel Jacobs, fill del cineasta experimental Ken Jacobs i director de French exit (2020) o The lovers (2017), recupera una imatge dramàtica especialment poderosa: tres dones reunides en un espai dramàtic. No són tres dones qualssevol, perquè aquesta trinitat femenina està formada per tres germanes distanciades des de fa temps que es reuneixen a l’apartament de Manhattan on van créixer per acomiadar-se del seu pare, en estat terminal.

Las tres hijas declina en clau novaiorquesa el teatre tràgic del dol tan fructífer en la ficció universal, tot i que Jacobs aprofita aquest marc narratiu no tant per parlar de la pèrdua, que també, com per indagar en la vulnerabilitat d’unes dones que personifiquen, al mateix temps, un tipus de feminitat concreta. Carrie Coon és la Katie, la germana gran antipàtica i controladora que amaga una necessitat imperiosa de ser estimada; Natasha Lyonne (Russian doll) interpreta la Rachel, que ha estat vivint amb el seu pare aquest temps i ocupa els seus dies amb apostes esportives i cerveses; mentre que Elizabeth Olsen dona vida a la Christine, la sensible germana petita amb una vida familiar gairebé perfecta.

Com moltes de les grans pel·lícules sobre dones, Las tres hijas supera la visió arquetípica de les feminitats retratades i eixampla, a més, la seva condició d’obra de cambra –o peça de teatre filmada– gràcies a una planificació de les preses i el muntatge que en alguns moments és subtil i sinuosa i, en d’altres, hostil i arravatada. El procés d’acomiadar-se de les persones que estimem s’assembla una mica a aquest carrusel sentimental en què l’espera malenconiosa i els retrets es transformen, de vegades, en un sincer punt de trobada. Aquesta pel·lícula n'és un emocionant exemple.