Netflix celebra el 8-M amb un anti conte de fades que agermana donzelles i dragones

L’encara curta trajectòria de Millie Bobby Brown l’ha convertit en especialista a encarnar donzelles que no necessiten ningú per sortir-se'n soles dels problemes, sigui l’Eleven de Stranger things o la germana adolescent de Sherlock Holmes. A Damsel això és del tot literal, ja que l’actriu interpreta l’hereva d’una casa noble en decadència que accepta la proposta d’un matrimoni de conveniència. Quan arriba a la seva nova llar tot llueix amb una perfecció gairebé carrinclona: el palau és fastuós; el príncep blau, encantador, i la reina, d’una bellesa gèlida i altiva. Però això no és més que un regal enverinat, ja que l’objectiu de la família política de la jove és oferir-la com a sacrifici a la dragona que ronda les seves terres.

El conte de fades s’ensorra i, en aquest punt, el director canari Juan Carlos Fresnadillo treu múscul per convertir el bloc central de Damsel en un film d’acció físic i claustrofòbic, on la protagonista repta i s’arrossega per una cova laberíntica, amb el vestit esparracant-se-li (tot un símbol del seu trànsit de princesa a heroïna) mentre fuig del foc i de les urpes d’un monstre amb qui té més coses en comú del que sembla, tal com explicita una conclusió que funciona més com a cirereta conceptual que com a gir dramàtic. Heus aquí el taló d’Aquil·les de la pel·lícula: un guió que embolcalla en algoritmes rutinaris una idea motriu subversiva.