Com seria un film de terror 'gore' dirigit per Albert Serra?

De naturaleza violenta té tots els tòpics que podem esperar d’un slasher: una colla de joves insuportables que passen uns dies en una cabana al bosc, una llegenda local sobre un fet tràgic que va passar en aquell mateix paisatge idíl·lic anys enrere i un assassí immortal que liquida sense miraments tothom que es creua en el seu camí. La novetat, però, és que en comptes de centrar-se en els personatges que esdevenen carn de canó per als esclafits gore, el film segueix les passes parsimonioses i implacables del monstre. Aquest desplaçament elemental del focus narratiu obre l’opera prima de Chris Nash a una cadència contemplativa i a un ventall d’experiències estètiques insòlites dins d’un dels subgèneres aparentment més repetitius del cinema de terror.

Podem entendre la pel·lícula com un desossat de les franquícies de Halloween i Divendres 13, però també com un afegit inesperat als camins cap a l’extinció que Gus Van Sant va recórrer a Gerry, Elephant i Last days. I per analitzar-la no està fora de lloc referir-se a les maneres exploratòries del videojoc contemporani, ni a la fixació pels temps morts d’Albert Serra. L’enginy d’aquest plantejament fa que, molt probablement, De naturaleza violenta sigui una proposta sense continuïtat, esgotada en la seva mateixa idiosincràsia. Però detalls com la tensió soterrada que bull durant l’anticlímax ens indiquen que el talent com a cineasta de Nash va més enllà dels enunciats conceptualment llaminers.