Què se n'ha fet de Michel Gondry?

Si algú es pregunta què ha fet Michel Gondry durant l’última dècada, la resposta és "no tornar-se boig". En aquests anys, el director d'Oblida't de mi (2004) ha mantingut un perfil baix després que la postproducció de L'escuma dels dies (2013) li provoqués una crisi profunda i un diagnòstic de bipolaritat. És cert que ha posat en marxa la seva fàbrica de pel·lícules amateurs inspirada en Rebobini-la, sisplau (2008), i ha dirigit la pel·lícula Microbe et Gasoil (2015), que no va tenir distribució en sales a Espanya, però és com si la seva manera d’entendre el cinema no acabés de trobar el seu espai amb la irrupció de les plataformes.

Potser per això El libro de las soluciones comença amb una reunió executiva amb diversos caps de producció d’una companyia lamentant-se de la pel·lícula que està realitzant el Marc, alter ego del cineasta que interpreta Pierre Niney. El protagonista ha tocat fons, creativament i anímicament i, quan és apartat del projecte, s'escapa a casa de la seva tia Suzette amb el material que ja ha rodat i la missió de finalitzar la pel·lícula i vèncer els seus dimonis personals, immers en una espiral de neurosi cada vegada més gran.

Mai sabrem del tot si aquest film en què treballa el Marc és el que estem veient, com fa entendre en algun moment el cineasta, però sí que podem assegurar que El libro de las soluciones és un film tan narcisista i egomaníac com tendre i honest. En consonància amb la tendència autoficcional del cinema d’autor del 2023, juntament amb Víctor Erice i Nanni Moretti, també a El libro de las soluciones trobem tot Gondry, però, contràriament al que podríem esperar d’aquest Méliès contemporani lligat a la generació videoclip, la seva proposta té una lluminositat estranya, que neix d’una pena particular, profundament dolorosa.