Catherine Deneuve o com seguir sent la reina de França als 80 anys

A La mujer del presidente, farsa política ocasionalment divertida que mai no arriba a ser hilarant, Catherine Deneuve encarna Bernadette Chirac sense molestar-se a imitar-la ni assemblar-se a ella gens ni mica. És una decisió lògica de la superestrella francesa, ja que aquesta discreta i irregular opera prima sobre l'esposa de Jacques Chirac i la seva etapa com a primera dama de França construeix el seu personatge principal a partir de l'inextingible carisma i la imatge impertorbablement règia (un dels sobrenoms de Bernardette era, justament, la Reina) de Deneuve.

És una llàstima, doncs, que la debutant Léa Domenach no aconsegueixi, com sí que ho feia François Ozon a 8 dones i Potiche, treure partit còmic de l'evident autoconsciència que l'octogenària actriu ha imprès en les seves interpretacions de les últimes dues dècades. Com certes estrelles masculines madures –el Cary Grant de Perseguit per la mort o Atrapa un lladre en seria un bon exemple–, la Deneuve actriu ha transitat amb èxit a la tercera edat gràcies al seu innegable carisma estel·lar, però també a la reiteració conscient, encara que amb importants excepcions, de l'arquetip immutable que representa.

Així, si a l'inici de La mujer del presidente pot resultar xocant veure-la encarnar una dona menyspreada pel seu marit i (quelle horreur!) amb un vestuari ridícul i passat de moda, la narrativa del film gira, justament, al voltant de la seva transformació en l'etern arquetip Deneuve: una dona cèlebre i poderosa, impecablement vestida amb roba d’alta costura. La confusió entre estrella i personatge acaba convertint el film en un retrat acrític i adulador de la conservadora i molt catòlica Bernadette Chirac, i ni la descripció caricaturesca del seu marit i d'altres personalitats de la dreta francesa, com Nicolas Sarkozy, salva de la tebiesa aquesta blanca comèdia política.