Que la fi del món ens enxampi a la pista de ball

“Aquí és on tot succeeix”, diu la portera de l’enigmàtica discoteca que funciona com a escenari de La bestia en la jungla, adaptació d’un dels relats més misteriosos de Henry James i, probablement, de les lletres universals. Aquesta amfitriona, una mena de guardiana de l’hedonisme amb la presència poderosa de Béatrice Dalle, contempla al llarg de diverses dècades el constant estira-i-arronsa d’una parella que sempre s’estan trobant però a qui el destí condemna també sempre a la separació.

Ella, la May (encisadora Anaïs Demoustier), i ell, el Tom (un hieràtic Tom Mercier), semblen constantment en fuga; de la seva relació, i d’una amenaça invisible que pertorba les seves vides: mai sabrem què s’amaga darrere dels seus gestos esquius, de la passió en sordina que fila les seves trobades ni de les seves paraules ambigües, perquè l’única condició d’existència del seu amor és, precisament, la seva impossibilitat, tot i el gran esdeveniment que ha de transformar les seves existències i l’atracció mútua. Absorbits per la dinàmica claustrofòbica d’un club similar a una porta dimensional, on el temps es dilata i es plega, i travessats de manera molt tangencial per la història i la música, del dance al techno, tot en La bestia en la jungla ens parla d’una espera estèril. De l’angoixa d’una vida observant el plaer dels altres i de no tenir el coratge de sortir a la pista de ball.