Poirot s'enfronta al misteri més gran: ¿hi ha vida després de la mort?

La tercera incursió de Kenneth Branagh en l'univers d'Hercule Poirot és una adaptació lliure i trasplantada a Venècia de La festa de Halloween (1969), l'antepenúltima i poc coneguda aventura literària del detectiu creat per Agatha Christie. Més reeixida que l'anterior Mort al Nil (tampoc era difícil), el director britànic concentra aquest nou misteri criminal en un palazzo decadent venecià després de la Segona Guerra Mundial on s'organitza una sessió d'espiritisme.

L'atmosfera somorta de la ciutat dels canals, l'aire pessimista d'un Poirot semiretirat, el trauma que arrosseguen pel conflicte bèl·lic alguns personatges, les tragèdies personals d'altres, la festa de Halloween (sí, una mica pegot) i la història tètrica de l'edifici conflueixen per convertir el film en una història de fantasmes amb aparicions espectrals i ensurts inesperats que l'aproxima a cert cinema de terror contemporani. Un context en què la ment racional i pragmàtica de Poirot s'ha d'enfrontar al misteri més gran de tots, la possible existència de fets sobrenaturals.

Misterio en Venecia compleix com a whodunit de qualitat en una localització espectacular, amb un plantejament atractiu però una resolució més aviat decebedora, i un repartiment curull d'estrelles. Algunes, Michelle Yeoh, per exemple, més ben aprofitades que d'altres, com Tina Fey, una referència de la comèdia televisiva a qui s'hagués pogut treure més profit com a agut contrapunt femení del protagonista.