L’última jugada mestra d’un assassí amb demència

Pot semblar paradoxal, però el millor d'El método Knox és que no es tracta d’una gran pel·lícula. En una època en què el valor d’un film es mesura basant-se en les seves possibilitats de participar en la cursa cap als Oscar, és tonificant trobar títols que no tenen gens d’interès a seguir aquest joc i prefereixen desplegar un encant més discret. Com a Cavaller i assassí, el seu poc vist debut a la direcció, Michael Keaton proposa aquí una aproximació inusual a la figura de l’assassí a sou encarnant un professional a qui diagnostiquen una malaltia neurodegenerativa que, en qüestió de setmanes, devorarà un cervell que fins aquell moment funcionava amb la precisió d’un rellotge suís. Així, el protagonista té el temps just per deixar preparades les seves últimes voluntats… i per ajudar el seu fill, emmerdat en un cas d’assassinat.

Darrere la càmera, Keaton gaudeix narrant una història rocambolesca i esquitxada d’ironia, però això no significa que faci broma amb la situació del personatge titular: les accions de Knox tenen pes moral, i la desintegració de la seva lucidesa és contemplada amb un sobri alè tràgic. I, com sol succeir en els films dirigits per actors, El método Knox resulta especialment sensible a la feina del repartiment, com denota el tractament que dona a les breus aparicions d’Al Pacino: en comptes de fomentar el seu perfil més histriònic, Keaton prefereix que el protagonista de El padrí magnetitzi l’escena amb una humanitat que feia temps que no tenia ocasió d’exhibir.