Un melodrama tou sobre la superació dels traumes del terrorisme

El 13 de novembre del 2015 París va viure una nit infernal a causa d’uns d’atemptats que van imposar a la ciutat un clima de terror angoixant difícil d’imaginar. El temps passa, però les ferides i el record triguen a curar-se i recompondre’s, de la mateixa manera que costa tornar un altre cop a certs escenaris dolorosos i traumàtics. Amb només un parell de setmanes de diferència amb la pel·lícula Un año, una noche d’Isaki Lacuesta, i coincidint amb l’aniversari dels atacs, Alice Winocour estrena Memorias de París, en què aborda les emocions dels supervivents des de la posició d’una dona que ha perdut parcialment la memòria.

Interpretada per una sempre convincent Virginie Efira, la Mia torna al restaurant on fa només tres mesos va ser víctima d’un atac terrorista i on van morir desenes de persones. Ella, en canvi, gairebé no recorda el que va passar i, confusa, busca en els altres membres de la comunitat de víctimes algú que li expliqui com va ser possible que ella sobrevisqués. Així, la seva recerca teixeix una narrativa en forma de teranyina de contactes que, siguin víctimes directes o familiars de persones mortes, expliquen en petits fragments el pes emocional que carreguen des de llavors. Com el film de Lacuesta, Winocour també s’interessa per la intensitat del record i del dol, però la posada en escena és gairebé contrària, per efectista i en alguns moments, d’una tovor excessiva.