'Megalópolis', el somni descomunal del faraó Francis Ford Coppola

Desbordant, fascinant, i, per moments, egòlatra i ampul·losa. És Megalópolis la pel·lícula més coppoliana de Francis Ford Coppola, el film que recull més fidedignament la seva manera d’entendre el cinema? Per a un cineasta que deia que “per viure dins de les teves possibilitats no es necessita imaginació” –com es recorda a l'assaig de Peter Biskind Moteros tranquilos, toros salvajes– és evident que dirigir pel·lícules és el més semblant a construir piràmides, i Megalópolis ha d’entendre’s, doncs, com el somni d’un faraó del cinema. D’un emperador, més aviat, ja que en el seu últim treball ha transformat Nova York en Nova Roma, la capital d’un imperi decadent amb la intenció de parlar-nos d’un home i d’una utopia.

Si deixem de banda El padrí, on trobem el Coppola més clàssic, no costa descobrir en la filmografia del director aquesta tensió entre la creativitat artística i les imposicions socials i industrials que coarten la llibertat del geni. I a Megalópolis reincideix per partida doble. Primer, perquè estem parlant d’un projecte milionari que ha acabat produint ell mateix després del desinterès de Hollywood. Segon, perquè aquest relat de ciència-ficció retrofuturista que posa en escena l’enfrontament de l'arrogant arquitecte Cesar Catalina (Adam Driver) i l’alcalde Cicero (Giancarlo Esposito) és un circ acceleradíssim on hi cap gairebé tot, des d’estranys efectes digitals fins a idees sublims sobre el futur de la civilització, collages experimentals, cinema expandit i un sentit de l’humor inesperat.

Està clar que només el temps dirà si Coppola és tan llegendari com King Vidor o Erich von Stroheim, però ara per ara el director d'Apocalypse Now ha filmat la seva particular Cabiria (Giovanne Pastrone, 1914). Una obra més gran que la vida, és a dir, cent per cent Coppola.