'Matria': la trampa de ser 'qui mana' a casa

En una de les primeres escenes de Matria, el marit de la Ramona explica a un conegut que, a casa, ella és "la que mana". Veient-la desplaçar-se amb bicicleta o amb cotxe, de la fàbrica conservera on treballa a la musclera on fa unes hores extres i, de tornada, a casa a preparar el sopar, la sensació és que aquesta frase oculta una perversa dinàmica d'explotació per la qual encarregar-se de tot es converteix en (atenció als usos patriarcals del llenguatge) ser "la que mana".

L'origen de Matria, que transcorre en un ambient de classe obrera en un poble de la ria gallega, és el premiat curt homònim en què la Ramona era interpretada per una actriu no professional que encarnava una versió ficcionada de si mateixa. El valor del curt residia, entre altres coses, en la decisió de col·locar-hi al centre una protagonista habitualment exclosa dels relats per qüestions d'edat i classe. L’absència d’aquesta impactant presència real és compensada aquí per una María Vázquez colossal –premi a la millor actriu al Festival de Màlaga– que construeix, a partir d’una gestualitat esquerpa i seca, un personatge a la defensiva que sembla una versió femenina dels irats proletaris del Free Cinema. La tensa posada en escena de Matria, deutora dels Dardenne i alineada amb films espanyols recents com La hija de un ladrón, transmet a la perfecció la inquietud constant d'una existència viscuda a la vora del precipici, encara que el desenllaç –al contrari que el curtmetratge– opti per obrir una porta a l'esperança de manera una mica forçada.