'Matadero': ¿pot una pel·lícula contenir tota la violència de la repressió?

A Matadero hi conviuen múltiples capes de sentit. Malgrat el seu títol, no es tracta d’una adaptació del conte de mitjans del segle XIX El matadero d’Esteban Echeverría, sinó una fabulació sobre un intent de traslladar-lo a la pantalla durant la dècada dels setanta que acaba esdevenint una pel·lícula maleïda. El seu director a la ficció és un autor independent nord-americà sense gaires escrúpols i incapaç de veure més enllà del seu art, al qual només li interessa la violència més primària del text. En canvi, els seus actors són una troupe militant que defensa un enfocament més polititzat d’una obra que se sol entendre com una al·legoria de l’Argentina. La tensió entre aquests dos posicionaments esclata en una tragèdia que retrata de manera literal els horrors de la persecució de les esquerres al país.

No és mèrit menor que el primer film de ficció de Santiago Fillol esquivi l’ofec d’un dispositiu tan autoconscient, equilibrant una reflexió que apunta en diverses direccions (entre elles, les contradiccions de fer un cinema precari des dels privilegis de classe) amb la sacsejada visceral d’unes imatges que s’inscriuen en una història de violència fílmica a la qual pertanyen en igual mesura La sang de les bèsties (Georges Franju), La matança de Texas (Tobe Hooper) i La visione del sabba (Marco Bellocchio) i fins i tot l’espectre infame de les snuff movies, enteses com a tabú que assenyala els límits de la representació.