Sentit i sensibilitat en el debut de Mario Casas com a director

Hi ha un patró familiar que es repeteix en el cinema i les sèries ambientades en barris marginals, del de Las Tres Mil Viviendas sevillanes al Baltimore de The Wire: la llar en què una àvia té cura dels nets a falta del pare i la mare, que s'ha endut la droga i/o que han acabat a la garjola. Els joves protagonistes de Mi soledad tiene alas, en Dan (Óscar Casas) i la Vio (Candela González), també es defineixen, en part, per aquesta absència dels progenitors, en un barri sense identificar però que presenta el perfil de la Mina. Mario Casas debuta com a director amb una pel·lícula que reincideix en la fascinació romàntica per la rebel·lia del jove de barri. No tant des d'un perfil sociopolític (no hi apareixen institucions, ni en positiu ni en negatiu, en la història) com des d'un imaginari urbà de rerefons tràgic: l'absència maternal i la violència patriarcal marquen per sobre de tot el destí del protagonista.

Al contrari d'altres exemples recents de cinema de barri, Casas no opta ni pel camí del thriller ni per fer un pastitx del cinema quinqui d'antany. Prefereix recollir la bellesa, la passió i l'energia en brut d'un jovent als marges. I deunidó com ho aconsegueix. L'actor li passa el relleu interpretatiu al seu germà Óscar, un (gairebé) debutant que transmet aquesta frescor requerida pel film, com també ho fan els molt remarcables Candela González i Farid Bechara. I des de la direcció es decanta per treballar un naturalisme que transmeti certa veritat en la història d'una parella de joves a la fuga sense horitzó de futur a la vista. Es nota que el director i la coguionista Déborah François han fet deures pel que fa als referents cinematogràfics, que atorguen una força i una poètica palpables a Mi soledad tiene alas. Un film que trontolla, en canvi, quan s'ha de donar resolució melodramàtica als esdeveniments i quan passa pel peatge de l'idil·li romàntic.