Lliçó d'anticolonialisme a ritme de twist

Després de quatre dècades d’activitat i més de vint pel·lícules, tothom sap què esperar d’un nou film de Robert Guédiguian: compromís polític, bones intencions i un didactisme que, en ocasions, acaba diluint la càrrega emocional del relat. A Mali twist, el director de La ciutat està tranquil·la substitueix la seva Marsella habitual pel paisatge vibrant i colorista del Bamako postcolonial dels anys seixanta. És un canvi d'escenari que, inesperadament, li escau molt bé: partint de les extraordinàries imatges del fotògraf malià Malick Sidibé, Guédiguian i el seu equip recreen l'energia desbordant d'una època (la del president socialista Modibo Keita) en què Mali va assajar, fugaçment, la possibilitat d’una societat més justa, més lliure, a ritme de comunisme, twist i rock'n'roll.

Al film s’intueix el germen d’una altra pel·lícula (més sensual, més desinhibida formalment), la que exploraria a fons l’arravatament passional entre dos joves, el Samba i la Lara, atrapats en un moment històric convuls. Però l'autor ofega aquesta commovedora història d'amor impossible amb subtrames didàctiques que expliquen la seva postura sobre gairebé tot, des del racisme fins al colonialisme, el patriarcat o el fonamentalisme religiós. No passa res per incloure una escena en què un alt càrrec del govern malià deixa caure una pila de llibres a terra mentre exclama (sense ningú al voltant) “No estem preparats per al socialisme, i sense socialisme no hi ha independència!”, però això denota l’escassa confiança del director en l’habilitat del públic per llegir entre línies.