'El maestro jardinero': ¿és possible l’amor entre una afroamericana i un supremacista blanc?

Amb la magnífica El maestro jardinero, el veterà Paul Schrader completa la seva trilogia sobre la força de l’amor en temps de foscor, un vibrant projecte fílmic en què el llegendari guionista de Taxi Driver ha sabut enllaçar la seva obsessió per les històries de culpa i redempció amb el seu interès per temàtiques d'actualitat candent. Així, si a El reverendi El comptador de cartes les desfetes existencials d’un capellà i un militar servien per invocar l’angoixa per la crisi climàtica i els traumes generats per la lluita contra el terrorisme global, a El maestro jardinero la qüestió de fons és la persistència de l’odi racial als Estats Units contemporanis. Un tema espinós que Schrader aborda a través de la trobada entre tres enigmàtics personatges: un home blanc (Joel Edgerton) que intenta enterrar el seu passat violent sota una quotidianitat espartana, i una jove afroamericana (Quintessa Swindell) que, en la seva fugida de la marginalitat, busca refugi en la mansió d’una aristocràtica tieta-avia (Sigourney Weaver).

En un temps en què l’audiovisual sembla dominat per un barroquisme expansiu –un cinema del tot alhora i a tot arreu–, l’encaparrament de Schrader per seguir practicant un minimalisme ordenat i auster –les claus del cinema transcendental– és absolutament balsàmic. I encara més quan, renunciant a claudicar davant la tirania de la versemblança, el director d’American Gigolo i Mishima s’atreveix a invocar, mitjançant interrogants impossibles, el poder transfigurant del romanticisme més catàrtic. ¿Podria una dona afroamericana arribar a estimar un supremacista blanc? ¿I podria aquesta estranya parella sobreviure en un món abduït per la xenofòbia i corromput per les desigualtats? Schrader demostra que, per poder oferir respostes, primer cal atrevir-se a fer preguntes.