'Living', un 'remake' de Kurosawa més sentimental i menys àcid

Akira Kurosawa va estrenar Ikiru (Viure) el 1952, just després del fenomen internacional que va suposar Rashomon. Aparentment, eren dues pel·lícules molt diferents –la primera, un drama protagonitzat per un gris funcionari del Tòquio de postguerra; la segona, una intriga criminal ambientada al Japó feudal– però, en realitat, eren similars. A les dues bategava el discurs humanista i l'alè existencialista present a l'obra del director més occidental del cinema japonès; a les dues, la narrativa dislocada i polièdrica llançava una reflexió amarga sobre la relativitat de la veritat en temps convulsos, així com sobre la il·limitada capacitat de l'ésser humà per enganyar-se a si mateix.

Living, el remake d'Ikiru (Viure) escrit i produït per l'escriptor britànic d'origen japonès Kazuo Ishiguro, constitueix en general una aproximació més sentimental i menys àcida –sobretot pel que fa a la descripció de la corrupció i la passivitat dels buròcrates– a la història del funcionari Williams (Watanabe, al film original), que després de ser diagnosticat amb càncer s'adona que la vida se li ha escorregut entre els dits. Malgrat les reticències raonables que pot despertar un film que és un calc mil·limètric d'una obra modèlica, la presència d'Ishiguro com a impulsor del projecte i el trasllat de l'acció al Londres dels cinquanta genera paral·lelismes interessants. El Williams de Living no està tan lluny del protagonista de l'esplèndida novel·la d'Ishiguro El que queda del dia, aquell lleial majordom que aprèn massa tard la importància de viure. Com a guionista, l’escriptor sembla estar fent un exercici d'apropiació més que d'adaptació, substituint la desesperació del Watanabe japonès –encarnada en la mirada esbalaïda i el rictus de clown trist de Takashi Shimura– per la pètria malenconia i la impassibilitat gestual del Williams britànic.

I és aquí on entra en joc Bill Nighy, que utilitza la característica inexpressivitat facial que tan bon resultat li ha donat en rols còmics per compondre, de manera esplèndida, un home corrent travessat pels remordiments, la culpa i una atàvica repressió emocional. Amb la seva mirada malenconiosa i una dolorosa contenció gestual, Nighy sembla carregar el pes de tota una generació –i aquí és on el guió connecta amb l'obra d'Ishiguro, però també amb la d'Ian McEwan– a la qual ningú va ensenyar a viure.