Malson a la cuina del somni americà

Com pot una peça teatral dels anys 50 del segle XX reflectir la complexitat del món contemporani? El mexicà Alonso Ruizpalacios segurament va donar voltes a aquest interrogant des que va descobrir l’obra La cocina, del britànic Arnold Wesker, una creació de 1957 sobre la ràbia de classe que, ambientada en la cuina d’un gran restaurant, narra la frustrada relació amorosa entre un entusiasta cuiner alemany i una cambrera anglesa casada. En la versió de Ruizpalacios, la cuina en qüestió es troba al centre del somni americà, un restaurant de Times Square, mentre que el cuiner protagonista és un migrant mexicà enamorat d’una noia americana a qui ha deixat embarassada. Al voltant, un munt de companys de diverses procedències i una mateixa aspiració: aconseguir el visat de treball.

Per a Ruizpalacios, doncs, no hi ha gaires diferències entre la ràbia del passat i la del present, perquè en matèria de desigualtats gairebé no ha canviat res. Ara bé, tot i que La cocina desplega la seva premissa de denúncia a partir d’uns eixos més o menys realistes, apostant per la cruesa de la fotografia en blanc i negre i el retrat d’aquest peculiar microcosmos, arriba un moment en què el film sembla trair els seus propòsits i comença literalment a fer aigües, més interessat en una retòrica grandiloqüent, en línia amb el cinema d’Alejandro González Iñárritu o Alfonso Cuarón, que en ser honesta amb el seu material dramàtic.