L’escola és un fosc reflex de la societat al film alemany candidat a l’Oscar

“De debò creus que la nostra escola és acollidora?”, pregunta una adolescent a la Carla, la jove professora de matemàtiques que intenta respondre amb correcció política a una entrevista per al diari del centre. La incredulitat està justificada, ja que des del començament de Sala de profesores hem vist com els docents coaccionen els estudiants per obtenir informació d’uns furts, i com interrompen una classe per registrar les carteres de l’alumnat amb autoritarisme higiènic. És la mateixa Carla la que descobreix, utilitzant la càmera del seu ordinador com a dispositiu espia, una pista sobre l’autoria dels delictes. Però la revelació només fa que desfermar l’hostilitat per part del personal de l’escola, les famílies i els infants, en especial l'Oskar, un nen amb altes capacitats que malda per processar un conflicte del qual és víctima col·lateral.

La incredulitat i el desconcert que es van apoderant de la mirada de Leonie Benesch, una actriu que ja va començar a perdre la innocència a La cinta blanca, de Michael Haneke, marquen la progressió dramàtica del film d’İlker Çatak, nominat a l’Oscar a la millor pel·lícula internacional, un thriller de microviolència psicològica on les aules i els passadissos formen un pulcre laberint que dilueix tota certesa, i on l’escola deixa de representar l’ideal platònic de la societat civilitzada –un espai de convivència, aprenentatge i ordre– per reflectir, sobretot, les seves assignatures pendents.