L'emocionant retrobament de Paul Giamatti i Alexander Payne vint anys després d''Entre copes'

“Per a molts, la vida és com l'escala d'un galliner: curta i plena de merda”. Qui pronuncia aquesta afirmació contundent és Paul Hunham, un professor rondinaire i misantrop d'un exclusiu internat nord-americà a inicis dels anys 70. L'actor que l'encarna és Paul Giamatti, en un emocionant retrobament amb Alexander Payne després de l'excel·lent i també molt misantropa Entre copes. Payne subratlla la intensitat del moment amb un primer pla de Giamatti en què la fesomia atípica del seu rostre i la seva facilitat per transmetre tedi còsmic i una infinita decepció existencial converteixen l'apocalíptica sentència en un haiku desesperançat, encara que no exempt de veritat.

Des del seu mateix títol, Los que se quedan trenca una llança a favor d’aquells per als quals la vida és com l'escala d'un galliner: els marginats, els ressagats, els exclosos del sistema. Només cal fixar-se en el trio protagonista, que sembla tret del catàleg de perdedors que poblaven les pel·lícules de Hal Ashby (l'amarga road movie L'últim deure és un dels referents més directes). Durant les vacances de Nadal, el Paul ha de conviure en un internat buit amb l'Angus, un conflictiu estudiant amb problemes emocionals, i la Mary, cuinera en procés de dol per la mort del seu fill al Vietnam.

En el seu fèrtil diàleg amb el cinema nord-americà dels 70, en especial del New Hollywood, Payne no només n'emula la forma (la fotografia i el format de pantalla imiten l'aspecte i la textura analògica de les pel·lícules del període) sinó també, de manera significativa, el contingut. La delicada combinació de comèdia i tragèdia o la manera com boicoteja tot indici de sentimentalisme (l'escena de la festa) substituint-lo per un realisme humanista no exempt d'amargor situen Los que se quedan en la senda humanista oberta en l’obra de Payne amb l'extraordinària Els descendents.

La influència dels temes i l’esperit contracultural del cinema dels 70 el converteixen també en el film més obertament polític de l'autor de Nebraska; més que els pantalons de campana de l’Angus o la banda sonora farcida d'èxits de l'època, és el discurs en favor de la justícia social o la denúncia dels privilegis de classe o raça el que atorga a la pel·lícula un aire tan retro i, alhora, absolutament actual.