'Kinds of kindness': per què parlem d’afecte quan volem dir submissió?

Les coses clares: ningú necessitava una pel·lícula com Kinds of kindness… excepte Yorgos Lanthimos. El cineasta grec va rodar aquest film durant el llarg procés de postproducció de Pobres criatures (2023), una obra dominada per la interpretació d’Emma Stone, la brillantor dels diàlegs escrits per Tony McNamara i un espectacular disseny de producció. Qui sap si, aclaparat per aquesta suma de talent, Lanthimos va anar donant forma amb Efthimis Filippou, el seu coguionista de confiança d’ençà dels dies de Caní (2009), a un projecte paral·lel en què ningú pogués confondre la seva mirada autoral amb el treball d’equip. Per això, Kinds of kindness, estrenada a Canes, sembla sobretot la bufada d’un director –com la que faria un gat– que no està disposat al fet que la carícia de Hollywood li canviï el temperament.

Aquesta reafirmació de les essències es desplega com un tríptic sobre l’entrega duta fins a les últimes conseqüències. En la primera història, un home deixa que el seu cap dicti fins al més mínim detall la seva intimitat. En la segona, un policia paranoic fa peticions cada cop més extremes a la seva dona perquè aquesta demostri el seu afecte. I, finalment, coneixem dos acòlits d’un culte amb la missió de trobar una messies que, teòricament, pot ressuscitar els morts. El mateix conjunt d’actors (en què destaca Jesse Plemons, que si a Civil war en tenia prou amb una sola escena per fer estralls, aquí eleva al cub els matisos d’inquietud i patetisme) interpreten els personatges de cada capítol, deixant-se guiar pels designis recaragolats del demiürg Lanthimos, que acaben petant inevitablement en actes de violència absurda en què la devoció no és altra cosa que l’ombra de la submissió; una manera de posar a prova “els límits del control”. De fet, si no fos perquè ja el va emprar Jim Jarmusch fa uns anys, aquest és el títol que realment li escauria a una pel·lícula que deu tenir més d’autoretrat del que Lanthimos estaria disposat a admetre.