John Woo filma la venjança més silenciosa de la història del cinema

El mestre de la violència fílmica John Woo (Cara a cara) torna a Hollywood amb una producció modesta sobre un home que es venja de les bandes criminals que van matar el seu fill. El més característic de l’obra és que s’hi empra un artifici expressionista: com que el protagonista no pot parlar a causa d’una ferida al coll, ningú més ho podrà fer. La pel·lícula transcorre sense diàlegs i transmet una solemnitat que pot recordar el cinema negre estil·litzadíssim d’autors com Jean-Pierre Melville.

Resulta una mica paradoxal que un suposat exercici d’estil desprengui un cert aire despersonalitzat. Les coreografies d’acció remeten a la gravetat d’Atòmica i altres espectacles posteriors a John Wick, tan allunyats de la gracilitat quasi etèria del Woo més paradigmàtic. Algunes notes emotives sí que remeten a aquell realitzador que alternava la violència extrema amb la sentimentalitat naïf, però la rocositat de tot plegat (i la nostra ironia postmoderna) fa que no quedi clar si les hem de llegir en clau de tragèdia o farsa. Podem creure que aquesta fantasia justiciera qüestiona l’androcentrisme de l’home abstret en el dol propi (ell abandona la seva dona), però també pot interpretar-se com una afirmació del destí tràgic (i potencialment autoritari) de l’home que “ha de fer el que s’ha de fer”, com deia Clint Eastwood a Cartas desde Iwo Jima. Alguna escena d’acció agonística destaca per sobre d’un conjunt gris i, tanmateix, eficaç.