'La isla de Bergman': un estiu amb el fantasma d'Ingmar

Aquest 30 de juliol farà quinze anys del traspàs d'Ingmar Bergman. El cineasta va morir com va néixer, al pic de l'estiu. Una estació que il·lumina bona part de la seva filmografia, associada massa sovint només a les tenebres existencials i a la fredor nòrdica. Per al suec, els mesos de calor són el temps de la sensualitat, l'amor i la joia, el d'aquella flor de la vida que, efectivament, no trigarà a marcir-se.

Mia Hansen-Love també ha ambientat el seu tribut al mestre durant les vacances estivals. Els protagonistes de La isla de Bergman, el matrimoni de cineastes que formen la Chris (Vicky Krieps) i el Tony (Tim Roth), arriben a Fårö per a un sojorn laboral. Esperen tirar endavant els seus respectius nous projectes, alhora que exploren i s'amaren del llegat del cineasta en l'illa que va convertir en escenari recorrent dels seus films i en la seva residència habitual. La primera part del setè llargmetratge de Hansen-Love transcorre com una comèdia matrimonial bergmaniana en què la parella protagonista viu com una aventura estiuenca descobrir les empremtes del director a Fårö. Fins que un gir metacinematogràfic ens transporta a dins del film en què treballa la Chris, plasmació dels seus anhels, dubtes i contradiccions; també el segment menys potent d'aquesta nova obra de la directora francesa.

En un moment de la primera part, la Chris pregunta a uns quants amics i experts en Ingmar Bergman com s'ho va fer el suec per desenvolupar una obra artística ingent i alhora fer de pare de vuit criatures. La pel·lícula qüestiona el geni artístic des de la perspectiva menys habitual de la dona a la qual li és difícil conciliar creació i maternitat. Al final, la Chris acabà connectant amb Ingmar Bergman pel seu propi camí. Cosa que confirma el director com un mestre, també, del cinema de fantasmes.