Isabel Coixet esterilitza la incomoditat dels sots feréstecs

Sara Mesa ens arrossega a la novel·la Un amor (2020) en la caiguda a l'abisme d'una dona urbana instal·lada en un poble que s'enconya d'un veí amb qui intercanvia favors sexuals per feines de lampista. L'escriptora amara tot el llibre d'una atmosfera enrarida, des d'aquell pol oposat a la concepció idíl·lica del món rural que poua tant d'una tradició literària concreta com d'un subgènere cinematogràfic típic dels setanta. Resulta inevitable pensar en la magistral Wake in fright (Ted Kotcheff, 1971) mentre acompanyes la protagonista que s'enfonsa en un fangar moral esperonada pel context masclista que l'assetja.

Isabel Coixet trasllada la novel·la de Mesa a la pantalla en una adaptació a primera vista prou fidel. La directora opta per una posada en escena sòbria i íntima, en consonància amb el punt de vista i el refugi personal en què la protagonista, la Nat (Laia Costa), intenta convertir la seva fugida al poble. Però no és capaç de generar l'ambient embrutit i inquietant del llibre, i trasllada als personatges secundaris la funció d'exercir d'agents de la incomoditat, de manera que s'accentuen els seus trets negatius al caire de la caricatura, des de la veïna repel·lent que encarna Ingrid García-Jonsson fins al propietari abusador a qui dona vida un descol·locat Luis Bermejo. Coixet plasma la importància de la relació sexual no romantitzada en el nucli del film a través d'un erotisme epidèrmic i impulsiu, però sembla fer-li por desenvolupar l'obsessió d'una protagonista per un home rude si no és des de la perspectiva final de víctima. Tot el desenllaç de la pel·lícula tendeix a la simplificació i l'esterilització per convertir una novel·la inquietant, malsana i complexa amb una protagonista no especialment positiva en un relat superficial sobre homes masclistes i dones que s'acaben reconciliant amb elles mateixes en una catarsi final sanadora.