La invocació familiar del fantasma de Marcello Mastroianni

Malgrat el pes que li suposa la fama dels seus pares, Chiara Mastroianni s'ha fet un nom en el cinema francès i europeu de la mà de directors com Christopher Honoré, amb qui col·labora també en aquesta proposta insòlita, una comèdia familiar i metaficcional en honor a Marcello Mastroianni. La pel·lícula parteix d'una angoixa específica del que ara anomenen nepo babies, les dificultats de la protagonista perquè li reconeguin una identitat pròpia, lluny de l'ombra dels seus progenitors. Al film, la Chiara decideix conjurar el fantasma del seu pare tot mimetitzant-lo: aprofita la seva semblança per vestir-se, actuar i parlar com ell, sobretot com el recordem a les seves col·laboracions mítiques amb Federico Fellini a La dolce vita i 8 ½. Una metamorfosi molt efectiva que li permet explorar el vincle amb els espectres familiars i el ressò de Marcello encara ara en la memòria popular.

Honoré planteja aquest joc de miralls com una comèdia d'embolics feta en família on no falten antigues parelles de Chiara com Benjamin Biolay i Melvin Poupaud, o vells coneguts com la directora Nicole Garcia i l'actor Fabrice Luchini. Marcello mío troba els seus millors moments quan la mare de Chiara i exparella de Mastroianni, Catherine Deneuve, entra de ple en la proposta i desvela emocions íntimes respecte a la seva relació (sobre el fet, per exemple, que Marcello fos un faldiller) o a la casa on van viure plegats; o quan s'arriba a invocar el record de l'actor a través de persones que el van conèixer o treballar en ell, com Stefania Sandrelli o Valeria Ciangottini, l'actriu que encarnava l'adolescent del final de La dolce vita. Però els responsables de Marcello mío no sempre calibren fins a quin punt el seu entreteniment familiar té interès per a l'audiència o es queda en alguns moments en un exercici endogàmic sense més volada.