La nova sensació (feminista i xarnega) del cinema català

Qui podia imaginar, en un context fílmic dominat pels relats d’iniciació d’alè naturalista, que una jove directora catalana convertiria el retrat formalista de dues dones grans que aprenen a cuidar-se mútuament en el debut cinematogràfic de l’any? Aquesta és la proesa de La imatge permanent de Laura Ferrés, un film que no en té prou amb commoure i fer riure l’espectador, sinó que planteja una oportuna reflexió sobre la idea del món com a simulacre. Aprofitant que una de les protagonistes treballa en una companyia de màrqueting, Ferrés posa en relació uns espots de propaganda electoral amb retrats de rostres humans generats per intel·ligència artificial, alertant-nos de la buidor d’unes imatges que han perdut tot contacte amb la realitat.

¿Però com podem confrontar aquest buit? Per a Ferrés, la resposta implica avivar la memòria històrica i atorgar visibilitat als sectors menyspreats per la societat de consum. Així, La imatge permanent s’inicia amb un poderós periple per la postguerra espanyola en què una adolescent afronta un embaràs no desitjat mentre es revolta contra el poder de l’Església i el capital. Una actitud rebel que perviu quan la pel·lícula viatja del drama lorquià a la comèdia impàvida, de la tragèdia pretèrita a l’absurd d’avui dia.

Amarada de l’esperit de la modernitat fílmica, La imatge permanent posa el focus en el caràcter resilient i aguerrit de la Catalunya xarnega i proletària, arrelada en l’extraradi barcelonès. I ho fa amb comicitat i sense paternalisme. Ferrés respecta massa els seus personatges, el públic i els seus referents, de Robert Bresson a Aki Kaurismäki, per caure en la pedagogia. El seu objectiu, eminentment poètic, és el de trobar una imatge capaç d’esquinçar l’atordiment al qual sembla conduir-nos el món contemporani.