L’estrella d''El juego del calamar' s’embolica amb la història recent de Corea

De thrillers sobre la Guerra Freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica ja n’hem vist molts. Aquest monopoli dels relats d’espionatge (operat sobretot des de Hollywood) ens pot fer oblidar que, mentre Occident jugava al gat i gos amb el Teló d’Acer, a Corea la tensió s’esmolava entre la dictadura comunista del nord i els règims autoritaris, però més ben vistos per les potències capitalistes, que governaven al sud. Aquest és el context convuls que Lee Jung-jae, protagonista d'El juego del calamar, ha escollit per al seu debut en la direcció, Hunt. Caza al espía, en què també es reserva el rol central d’un responsable de les forces de seguretat sud-coreanes que competeix amb un company (que, per acabar-ho d’adobar, va ser el seu torturador) per localitzar un agent infiltrat del nord.

És d’esperar que en un relat d’espionatge ens extraviem en algun punt de gir, però el mareig que causa a Hunt la concatenació de flash-backs, agents dobles i subtrames intermitents assenyala sobretot la imperícia de Lee en el guió, i aconsella despreocupar-se dels fets concrets i el ball dramàtic de màscares per tal de trobar un plaer més immediat i superficial en les seqüències d’acció i tirotejos que agafen Michael Mann com a referent; descàrregues d’adrenalina ben executades per exagerar la paranoia permanent i violenta d’un país que, a principis dels anys vuitanta, vivia entre magnicidis i cops d’estat.