'Holy spider', un 'true crime' que mostra la cara més sòrdida de l'Iran

Els primers minuts de Holy spider segueixen la rutina d’una prostituta una nit qualsevol a Meixad. Les imatges mostren fel·lacions i xuts de droga per aguantar les hores, fins que la dona es troba fatalment amb un assassí que l’estrangula, en un clímax esfereïdor que sembla seguir el llibre d’estil marcat per Hitchcock a Frenesí. Només amb aquesta seqüència queda clar que l’Iran que mostra la pel·lícula no s’assembla gens a allò que el cinema del país ha pogut filmar des de la Revolució Islàmica del 1979. Lògicament, per fer aquest retrat sòrdid de la seva pàtria, Ali Abbasi ha hagut de comptar amb capital de Dinamarca (on viu i està nacionalitzat) i altres països europeus, a més de recrear els carrers iranians a Jordània. Només des de l’exterior era possible explicar la història de Saeed Hanaei, que entre els estius del 2000 i el 2001 va matar setze prostitutes en una croada puritana; crònica negra que Abbasi entén com a símptoma d’una misogínia enquistada culturalment: no en va, aquests crims van ser elogiats des de les tribunes més fanàtiques.

Tot i ser un cineasta afí al grotesc, com va demostrar amb la deriva terrorífica de la gestació subrogada a Shelley i filmant la vida sexual dels trols a Border, Abbasi modera en aquesta ocasió els elements morbosos, alternant els deliris sants de Hanaei amb la investigació d’una periodista que s’enfronta amb fermesa al dia a dia d’una societat masclista i patriarcalment monolítica (no és casual l’elecció de l’actriu Zar Amir-Ebrahimi, premiada a Canes, que va partir en la seva pròpia pell un linxament mediàtic després de la filtració d’un vídeo sexual). Aquesta narrativa serveix per sintetitzar la cronologia del true crime, però entra en crisi en l'últim acte del film, quan l’ambició d’assolir un retrat sociològic mou el director a introduir escenes que il·lustren amb obvietat grollera l’herència perversa del psicòpata protagonista.