Quan les tensions familiars fan tremolar la terra

Les terres de la família Machín estan lligades al món dels espectres i les faules tel·lúriques. Així ho entén la cineasta canària Macu Machín, en aixecar el teló de la seva opera prima, La hojarasca, amb un conte narrat en off que explica l’origen d’unes propietats que, en la pel·lícula, s’han de repartir tres germanes: Elsa, Maura i Carmen Machín. Totes tres són dones d'edat avançada, i també la mare i les tietes de la directora. Mentre que la Carmen va quedar-se a La Palma treballant la terra, les altres dues van marxar i ara tornen gairebé sense res a les butxaques i colpejades per la vida: la Maura pateix una malaltia degenerativa i l’Elsa s’encarrega de cuidar-la.

La hojarasca, doncs, aborda una crisi familiar, però també ofereix un retrat entre el documental i la ficció sobre unes feminitats crepusculars. O més aviat una autoficció, perquè les germanes recreen a la pel·lícula els problemes i discussions que van tenir en la vida real a causa de l’herència. En qualsevol cas, siguin vivències reals o impostades, a Machín no li interessa la resolució del conflicte sinó apropar-se a la terra i els rostres en disputa, sempre a la recerca d’unes textures que capturin el cansament del cos, la fúria silenciosa dels retrets o la malenconia pel pas del temps.

Hi ha moments de La hojarasca especialment colpidors, on les formes hostils de la natura s’imposen de manera molt orgànica. En aquest sentit, cal esmentar el treball de càmera de José Alayón i Zhana Yordanova, i el de so de Joaquín Pachón i Emilio García. En canvi, hi ha moments en què la radiografia familiar és massa el·líptica, com si la directora tingués pudor d’interposar-se en les dinàmiques de les germanes i, més enllà de la metàfora del volcà en erupció, elaborar amb més complexitat els seus dilemes dramàtics.