La comèdia romàntica de l'any l'ha dirigit Richard Linklater

¿Pot un cineasta tan radicalment optimista com Richard Linklater fer una pel·lícula de cinema negre, un gènere caracteritzat pel nihilisme i la misantropia? La resposta és Hit man. Asesino por casualidad, un film amb assassins de mentida i morts molt reals que, malgrat això, està més a prop de les efervescents comèdies sexuals del Lubitsch dels anys trenta, com Un lladre a la meva alcova, que a Perdició. Com Bernie, també de Linklater, Hit man es basa en una insòlita història real: la de Gary Johnson, que va treballar durant dècades per a la policia fent-se passar per assassí a sou. El director de Boyhood la porta al seu terreny i la converteix en una excèntrica comèdia romàntica que, com el mateix Gary, presenta múltiples capes. Hit man és, per una banda, una digressiva meditació filosòfica –ningú divaga millor que els verborreics personatges de Linklater, al·lèrgic a les veritats absolutes– sobre la noció d'identitat personal i la seva capacitat de transformació, i, per l'altra, una reivindicació festiva del treball actoral, centre neuràlgic de l'obra linklateriana.

En això és essencial la interpretació de Glen Powell, també coguionista, que es llança sense xarxa ni vergonya al carnavalesc joc de rols que el film proposa i es converteix en un Zelig criminal que dissol la seva personalitat per a adaptar-se a les fantasies de qui el contracta. Aquesta idea plana sobre la relació del Gary amb la Madison, la clienta de la qual s'enamora, perquè no és l'amor, també, una mena de miratge de fantasiosa al·lucinació compartida? És aquí on Linklater troba Lubitsch, en el lúdic convenciment que l'atracció amorosa o sexual no és més que un joc (eminentment verbal) de falses aparences, com ho demostra la prodigiosa escena en què el Gary i la Madison representen, amb l'ajuda d'un mòbil, una ficció que no és res més que la seva pròpia relació.