¿Hi ha cinema feminista lluny del Me Too?

Seguint fil per randa les convencions del drama històric, des del recurs literari de la veu en off fins a la fixació amb els paisatges bucòlics, Jeanne Du Barry s’erigeix en un academicista biopic de l'última i més cèlebre amant del rei Lluís XV. La mesura i ortodòxia del film que va inaugurar l'últim Festival de Canes poden sorprendre si tenim en compte que la seva directora, coguionista i protagonista, la francesa Maïwenn, té en el seu currículum pel·lícules trepidants i viscerals com Polisse o Amor meu. Tanmateix, ¿qui necessita floritures estilístiques i ruptures narratives quan del que es tracta és de deixar testimoni de l’extraordinari periple de Du Barry, que es va convertir en la dona més poderosa de Versalles després d’escapar de la pobresa i la marginalitat?

Maïwenn, que s’ha manifestat públicament en contra del moviment Me Too, reivindica a Jeanne Du Barry l’esperit transgressor d’una cortesana que va gosar passejar-se per la cort amb indumentària masculina i els cabells al vent en una època de cotilles i perruques. Però a la directora també li interessa explorar la història d’amor entre Du Barry i el Ben Amat, a qui dona vida un Johnny Depp que, perfectament adaptat al rol de figura reverenciada, se situa en el límit de l’autoparòdia. Histriònic i sorneguer, com si estigués encarnant una versió continguda i indolent de Jack Sparrow, Depp compon un curiós retrat, en clau llastimosa, de la soledat vinculada al privilegi.